El plaer de l'escriptura

El plaer de l'escriptura
el plaer de l'escriptura

dissabte, 17 de desembre del 2022

CRIDA!  de Gala Barnés

 Sovint penso què se n'hauria fet del Marc. Un noi amb molt de talent, però amb por

de desplegar les seves ales i aventurar-se a allò desconegut. Va perdre tant de

temps… Des de petit, els seus pares li havien deixat les coses molt clares; el seu

únic propòsit a la vida havia de ser estudiar i treure les millors notes possibles,

casar-se amb una bona xicota i viure una vida molt millor de la que ells li podien

oferir. Dins d'aquella casa de bojos perfeccionistes, amants de les aparences, de

desprestigiar somnis aliens a les seves ideologies i considerar barbàrie estimar una

persona d'igual sexe... Difícilment tenia un el valor per aventurar-se amb

independència al món. En Marc no va aprendre a pensar per si mateix, no va viure

experiències que l'ajudessin a definir qui era i vull pensar que durant aquells anys va

ser feliç, malgrat no estar vivint la seva vida, sinó la que volien els seus pares.

Durant aquella época només veia en blanc i negre, li havien ensenyat que no

existien els grisos i que tot allò considerat diferent era dolent. Quan va iniciar la seva

etapa adolescent, va començar a conèixer gent nova i es va adonar que no tot

havien de ser extrems i que no tot estava naturalment predeterminat com li havien

donat a entendre. Tampoc li va costar veure que en realitat no li agradaven les

noies. El que sí que se li va fer difícil va ser reconèixer que això no tenia res de

dolent i que lluny de ser una creu més que dur a les seves espatlles, podia significar

l'alliberament que tan ansiosament esperava amb les mans obertes...

Durant aquella època recordo que va refugiar-se molt en la música, llargues tardes

reclòs a la seva habitació. Allò sí que era una veritable odissea; des que sortia de

l'institut fins que arribaven els seus pares, aquella casa s'omplia de joia i felicitat. Va

perjurar que en una altra vida es diria Megan Blue, en honor a una de les seves

artistes preferides del món de la bateria: Megan White. Va intentar explicar als seus

pares la seva nova manera de percebre el que tenia a veure amb la seva identitat

sexual. Hores i hores practicant davant el mirall, dies i dies ideant el discurs perfecte

per fer-se digne d'escoltar i setmanes esperant el moment correcte... Quan va

passar, el disgust per part dels pares va ser tan immens, que qualsevol esperança

que en Marc pogués tenir es va esvair ràpidament. En Marc va arribar a plantejar-se

si realment valia la pena conèixer-se a si mateix o era millor mantenir-se en port

segur. Una tarda va sentir que no podia més, va considerar idees esgarrifadores per

tal de deixar de patir, però un cop va arribar al mirador on pretenia acabar amb tot,

va veure un pamflet mig arrugat a terra, tractava d'una associació de joves que

reivindicava la diversitat amb el seu eslògan; CRIDA! I això va fer, va deixar anar la

ràbia continguda, la decepció, la tristesa, la por...I just quan va sentir que no podia

més el va envair una calma absoluta. Ho va veure tot molt clar. Per primera vegada

a la seva vida va decidir què fer, preferia arriscar-se a viure una vida plena abans

que enfonsar-se en la tristesa més absoluta. Va fer les maletes, acomiadar-se dels

seus pare i entre llàgrimes d'alegria emprendre el trajecte de la seva vida. Un

trajecte que per primera vegada desconeixia quines parades tindria o quin seria el

final.

I aquí em teniu, escrivint l'inici del que ve a ser la seva biogràfica, perquè sé que a

ell li hauria agradat. Potser us preguntareu per què no l'escriu ell mateix, però cal

que entengueu que després de tot el que va passar, el Marc no pot tornar. Va ser

sortir d'aquella casa que va decidir passar pàgina. Si encara hi ha algú encuriosit a

saber qui sóc, ho lamento, però no us ho puc dir, però bé, ara que ho penso potser

us ho puc deixar caure… Un petó molt fort a qui m'està llegint ara mateix.

                                                                                                           Megan Blue

Narració guanyadora del Concurs Literari "Roca Plana", de Roda de Berà

dimecres, 11 de maig del 2022

L'infinit

Veure aquest paisatge m'omple de felicitat, no veure res més que arbres i més arbres em dona 

tranquil·litat.

Allà és on em sento bé, en aquella petit penya-segat del meu poble ,on m'oblido de

les responsabilitats i només sento com el vent m'acaricia la cara.

El fet de no veure passar cotxes per les carreteres, el soroll de l'autobús, el xiulet

del tren, els nens cridant i corrent pel pas de vianants fa que em senti sola. La

diferència és que el meu sentiment de trobar-me sola no és trist, tot el contrari,

sentir-me sola per uns instants és el que m'aporta felicitat dels dies en què

necessito desconnectar. Aquella soledad és a vegades necessària per pensar

sense inconvenients, sense opinions exteriors i per respirar un aire no

contaminat.

Aquest penya-segat és la meva escapatòria


                                                  Paula Copoví, 1r Batx. Literatura Catalana (basat en el quadre de C. 

Friedrich "El caminant sobre un mar de núvols"

La meva llar

 Són les cinc de la tarda, és divendres i la meva setmana ha sigut esgotadora. Em trobo situada al llit quan piquen a la porta. El veig pujar les escales i en el moment en què la meva mirada descobreix la seva sento que torno a respirar, que tota aquesta angoixa i la soledat infinita que havia sentit durant quatre dies desapareix en aquell mateix instant. Sento que s’ha esfumat aquell nus en la gola que m’ofega.

Ens trobem en el sofà veient la nostra sèrie preferida, aquella que tant ens agrada. Ell m’abraça i el meu cap es submergeix entre els seus braços, i torno a ser jo, ja no em preocupa res. En aquell moment els problemes han desaparegut i amb ells tothom, només estem ell i jo. Em quedo tombada sobre el seu pit mentre que ell em fa aquelles carícies que em fan submergir-me en un somni profund.

Sé que és un somni quan em trobo amb la meva àvia, ella va marxar al cel fa dotze anys. Està situada dalt una petita muntanya i m’observa. Estiro els meus dits tot el que puc, vull tornar-la a sentir, però no hi arribo, tanmateix, escolto amb claredat les seves paraules. Em diu que se'n penedeix d’haver marxat tan d’hora, que ella no volia, però la van obligar. Sabia que arran de la seva marxa s’havia emportat la meva felicitat amb ella i per això va accelerar el procés de trobar-me amb ell, de posar-lo en el meu camí. Totes dues sabíem que ell era l’únic que podria salvarme d’aquella tristor que em consumia dia rere dia. Fa dos anys el meu estat d’ànim va empitjorar molt, no hi havia manera de sortir d’aquella depressió. Ella podia salvar-me però no hi era allà per poder-ho fer, llavors va crida-lo i ell no va dubtar un instant en retornar-me aquella felicitat que un dia vaig perdre. Continuàvem parlant quan de sobte els seus petons em van despertar, era l’hora de sopar.

Tots dos paràvem taula, una tasca tan quotidiana però que em feia tan feliç que a la fi ho vaig comprendre tot. Amb el pas dels anys al seu costat he comprès que la meva llar no es trobava en un lloc, sinó en una persona: ell.


                                                               Laura Cobos, 1r Batx Literatura Catalana 






Imaginar era la meva raó de viure

 M’aferrava al silenci de la meva imaginació per esvair-me dels crits. Ja fa anys que era allà, sense sortida per enlloc. No trobava la llibertat, no em trobava a mi. Fa mesos que havia perdut la noció del temps, no sé qui era ni d’on venia. Quan pensava que ja no resistia més, m’amagava en els meus pensaments i buscava aquella llum de records feliços, on podia apreciar la meva família…

L’únic que recordo és aquell dia. Aquell maleït dia. Si no hagués anat… si no hagués portat… si no hagués sortit… tot es remunta al jorn en el qual havia d'entregar el meu treball de final de curs. En el moment que vaig sortir de casa, tot se’m quedà borrós. L’únic que se m'aparegué va ser l’angoixa que m'envaïa i l’esgarrifor que m’acaronà el cos. Seguidament, la mà que m’agafà el cos, em tapà els ulls i la boca. Només puc dir, que aquell vespre, em va canviar la vida.


Avui dia, el patiment per fi ha passat. Miro els records amb ràbia i em continuo preguntant si de veritat vaig fer alguna cosa per mereix-ho. Tot i això, ja no hauré de patir més; el cel m’ha abraçat, el silenci m’ha commogut, l’immensitat m’ha amansit i l’eternitat viurà sempre amb mi. 

Paula Jiménez, 1r Batx Literatura Catalana (narració basada en el poema de Leopardi "L'infinit" i el quadre de Friedrich "El caminant sobre un mar de núvols"



dissabte, 26 de març del 2022

Solitud

 La tènue llum es filtra per les 

escletxes de la persiana.

Tan sols hi resta de la nit

l'aroma d'un perfum barat

i el record del teu cos.

I la teva absència.

                   Domènec Garrido

dijous, 24 de març del 2022

Una època profundament trista

La societat del segle XXI som una generació realment insatisfeta que quant més tenim més en volem. No valorem ni entenem l'ús dels productes i ens movem per pures aparences. I sí, en efecte, estic parlant en primera persona perquè aquest fet és tan exageradament generalitzat que també m'inclou.

Està clar que les marques han estat creades per tal que que existeixi una diferenciació i la rivalitat entre les persones ens dugui a comprar-les i dur-les. Tanmateix, en moltes ocasions, el pensament no va enfocat a l'objecte en qüestió que t'emportaràs a casa, sinó més aviat al logotip de la marca a la qual pertany. Els sentiments i emocions que proporciona el producte resulten molt reconfortants de manera instantània, però són efímers.

L'excitació de posseir l'últim model, posem per cas d'unes Nike, desapareix tan bon punt el mercat en treu un de millor, i aleshores apareix una sensació de frustració que només s'esvairà amb la compra d'aquest darrer.

Malauradament, tenim tan baixa autoestima i poca personalitat que la nostra màxima motivació es basa a tenir el màxim poder adquisitiu i si no és així la felicitat sembla inabastable.

                                               Andrea Gil, Literatura 1r de Batxillerat


Soc una dona

Soc una dona perquè estimo. Soc una dona perquè ploro. Soc una dona perquè

m’emociono. Soc una dona perquè em fan il·lusió les petites coses de la vida. Soc

una dona i n’estic orgullosa.

D’una banda, soc forta, perquè cuido a qui em necessita, vaig a l’institut i m’esforço

per seguir endavant, no deixo que les paraules m’afectin i penso per mi matèixa.

D’altra banda, soc dèbil, perquè ploro quan m’estresso, em sento insegura amb el

meu cos i em sento sola . Però no estic sola. Tinc les meves companyes, amigues,

conegudes, dones fortes que son diferents, cada una més especial que l’altra. Soc

una dona, i m’encanta.






                                 Natalia Andrea Iuran