El plaer de l'escriptura

El plaer de l'escriptura
el plaer de l'escriptura

dijous, 26 de setembre del 2013

Descripció a partir d'un conte de Jesús Montcada

Després de llegir el conte de Jesús Montcada, Aniversari, us proposava fer la descripció del personatge de l'oncle Dalmau. En aquest conte, assistim a la reunió d'una sèrie de personatge en el bar del poble per "commemorar" l'aniversari de la mort de l'oncle, una mort sobtada quan estava jugant a cartes amb els seus amics. El relat acaba de forma insòlita, com és característic en molts dels contes de Montcada: una riuada s'endú el taüt de l'oncle Dalmau Ebre avall i la gent de diverses poblacions ho observa astorada.   

"L'oncle Dalmau era un home vell, de cabells blancs i arrugues ben definides al seu rostre. Era sec, però alhora fort. Tenia salut per donar i per vendre, per això ningú s'explica la seva sobtada mort. Treballava de mariner, navegant els rius amb el seu llaüt. Pel que fa a la seva vida privada, estava casat amb  una dona que es deia Carme a la qual cada cop que en Dalmau venia de navegar li portava un regal. L'oncle, però, tenia una debilitat, les dones. També li agradava jugar a cartes, concretament a la botifarra, al bar del barri amb la seva parella de joc, el metge del poble. Per acabar, cal dir que el seu funeral va ser bastant tràgic".

Nerea Soriano, 4t ESO 3

"En el conte, defineixen l'oncle Dalmau com un home vell, però amb una salut de ferro. Ningú s'esperava el seu traspàs. El descriuen com un gran mariner, un home que mai faltava al seu treball. Era un home conegut per tots els indrets i racons de l'Ebre, especialment per les dones. Diuen d'ell que era un bon marit, ja que quan tornava de cada viatge li regalava alguna coseta a la seva dona, la qual encara no s'ha refet de la seva pèrdua. Destaquen la seva gran habilitat per a navegar i el seu gran coneixement de les embarcacions. L'últim succés que apareix en el relat ens fa pensar que manté la seva habilitat intacta fins i tot mort"

Raul López, 4t d'ESO 2

"L'oncle Dalmau era un home de veritat, d'aquells d'abans de la guerra. Físicament, era vell, però ben plantat i amb força. Sempre anava acompanyat del seu vell bastó, l'armilla sobre la camisa verda i aquella boina que resguardava el seu cap de les escomeses del sol i el fred. L'oncle era molt treballador. D'altra banda, sempre que anava de viatge de feina li portava a la seva Carme, la seva dona, alguna finesa... Era un bon patró de llaüts! A més a més, era molt savi, sempre que anava pel carrer o la plaça del poble explicava històries als nens que passaven jugant. Era un bon home. La seva mort sobtada mentre jugava a cartes al bar del poble va sorprendre tothom.  Així era l'oncle Dalmau, un home dels d'abans!"

Janna González 4t d'ESO 1

dimarts, 24 de setembre del 2013

PROUST O LA PASSIÓ PER LA LECTURA

Fragments de l'obra Sobre la lectura, de Marcel Proust.

"Quizá no hubo días en nuestra infancia más plenamente vividos que aquellos que creímos dejar sin vivirlos, aquellos que pasamos con un libro favorito. Todo lo que, al parecer, los llenaba para los demás, y que rechazábamos como si fuera un vulgar obstáculo ante un placer divino: el juego al que un amigo venía a invitarnos en el pasaje más interesante, la abeja o el rayo de sol molestos que nos forzaban a levantar los ojos de la página o a cambiar de sitio, la merienda que nos habían obligado a llevar y que dejábamos a nuestro lado sobre el banco, sin tocarla siquiera, mientras que, por encima de nuestra cabeza, el sol iba perdiendo fuerza en el cielo azul, la cena a la que teníamos que llegar a tiempo y durante la cual no pensábamos más que en subir a terminar, sin perder un minuto, el capítulo interrumpido; todo esto, de lo que la lectura hubiera debido impedirnos percibir otra cosa que su importunidad, dejaba por el contrario en nosotros un recuerdo tan agradable (mucho más precioso para nosotros, que aquello que leíamos entonces con tanta devoción), que, si llegáramos ahora a hojear aquellos libros de antaño, serían para nosotros como los únicos almanaques que hubiéramos conservado de un tiempo pasado, con la esperanza de ver reflejados en sus páginas lugares y estanques que han dejado de existir hace tiempo.
Quién no recuerda como yo aquellas lecturas hechas en tiempo de vacaciones, que íbamos a ocultar sucesivamente en todas las horas del día que eran lo suficientemente apacibles e inviolables para darles asilo. Por la mañana, al volver del parque, cuando todo el mundo había salido a "dar un paseo", me deslizaba en el comedor donde, hasta la hora todavía lejana de almorzar, no entraría nadie més que la vieja Felicie relativamente silenciosa, y donde no tendría por compañeros, muy respetuosos de la lectura, más que los platos pintados colgados en la pared, el calendario cuya hoja de la víspera había sido recién arrancada, el reloj de pared y el fuego que habla sin esperar respuesta y cuya amable conversación vacía de sentido no viene, como las palabras de los hombres, a superponerse a las palabras que estáis leyendo [...] 
Después del almuerzo, volvía a retomar mi lectura immediatamente sobre todo si el día era demasiado caluroso, subíamos "a retirarnos a la habitación", lo que me permitía, por la pequeña escalera de peldaños simétricos, alcanzar ràpidamente la mía, en el único piso tan bajo que desde la ventana abierta bastaba con un pequeño salto para encontrarse en la calle [...]


divendres, 13 de setembre del 2013

Recull de textos literaris Curs: 2012-2013

Textos literaris 2011-2012: quan la mirada es projecta cap a un passat memorable

Hem preparat un breu recull de textos literaris realitzats pels alumnes de 1r de Batxillerat. Tots tracten, d'una forma o  altra, el tòpic literari que enguany hem treballat: la lloança de l'edat d'or, un tòpic que consisteix en una mirada, molts cops nostàlgica, cap a un passat (ja sigui aquest real o mític) contemplat com a brillant, en el qual l'ésser humà gaudia d'una absoluta felicitat. Aquí us deixo, doncs, amb aquests textos que més que <em>dir</em> el que fan és <em>suggerir,</em> , característica essencial de la bona literatura.


Textos literaris 2011-2012: les nostres vides com a camins

La vida com a viatge, com un camí a través del qual l’ésser humà va acumulant experiències que faran que vagi madurant i adquirint saviesa i coneixement. Homo viator, tòpic literari que travessa les fronteres del temps, instal.lant-se en allò més pregon de nosaltres. Perquè tots en som, d’homes viatgers (ja sigui en sentit físic o espiritual), fent que cada vegada que ens mirem a l’espill tan sols ens hi reconeguem en part. Els nostres alumnes han realitzat també un viatge que de ben segur ha provocat que ja no siguin els mateixos que abans.
Escoltem-los atentament perquè volen compartir les seves experiències.



Fragment de l'obra de Rilke "Cartes a un jove poeta"

TEXT
París, 17 de febrer de 1903

Distingit senyor:
La seva carta m’ha arribat fa pocs dies. Vull donar-li les gràcies per la seva gran i afectuosa confiança. Amb prou feines si puc fer més. No puc tractar la forma dels seus versos perquè em sento ben lluny de qualsevol intenció crítica. (...)
Vostè pregunta si els seus versos són bons. M’ho pregunta a mi. Abans ho ha preguntat a altres. Els ha tramès a revistes. Els compara amb altres poemes i es neguiteja si certes redaccions refusen els seus intents. Doncs bé ( ja que m’ha autoritzat a donar-li consell), li prego que deixi tot això. Vostè mira enfora i això, ara, no li és permès. Ningú no li pot donar consell, ningú no el pot ajudar, ningú. Només hi ha un mitjà. Camini cap a vostè mateix. Explori el fonament que vostè anomena escriure: comprovi si estén les arrels en el lloc més profund del seu cor: confessi’s si es moririra en el cas que li fos refusat escriure. I, per damunt de tot, pregunti’s en l’hora més callada de la seva nit: he d’escriure? Aprofundeixi en vostè mateix, tot cercant una resposta des del més pregon. I si calgués que la resposta fos d’assentiment, si li fos lícit de solucionar aquesta seriosa pregunta amb un fort i simple he d’escriure, edifiqui la vida tot seguint aquesta necessitat: la seva vida, endinsant-se fins i tot en l’hora més indolent i insignificant, ha d’esdevenir un símbol i testimoni d’aquest afany. Aleshores apropi’s a la natura. Aleshores miri de dir, com el primer dels homes, el que veu i sent, el que estima i perd. No escrigui poemes d’amor! Defugi, sobretot, les formes massa corrents i habituals. Són les més difícils de totes, perquè cal una força gran i madura a fi de donar quelcom de propi on apareixen en gran nombre tradicions bones i, en part, brillants. Per això, fugi dels motius generals i decanti’s cap aquells que li ofereix la seva vida de cada dia: descrigui’n les tristors i els anhels, els pensaments fugissers i la fe en quelcom bell. Expliqui-ho tot amb sinceritat íntima, reposada i humil, i faci servir per expressar-se les coses que el volten, les imatges dels somnis i els objectes del seu record.(...) I si d’aquest viratge cap endins, d’aquesta submersió en el món propi, brollen versos, no se li acudirà preguntar a algú si els versos són bons. Tampoc no provarà d’interessar les revistes pels seus treballs, perquè hi veurà la seva estimada propietat natural, un fragment i una veu de la seva vida. Una obra d’art és bona quan neix de la necessitat. En aquesta qualitat del seu origen rau el seu judici crític. No n’hi ha d’altre. Per això, distingit amic, no sé de cap altre consell si no és el d’endinsar-se en vostè mateix i apregonar d’on brolla la seva vida. En aquesta deu trobarà la resposta a la pregunta de si ha de crear. Aculli-la tal com vingui, sense donar-hi més voltes.(...)
Al mateix temps li torno els versos que tan confiadament m’ha tramès. Un cop més li torno a agrair la intensitat i la cordialitat de la seva confiança, de la qual he intentat fer-me una mica més digne del que en realitat en sóc – vostè no em coneix – per mitjà de la meva resposta sincera, donada amb el millor que sé.
Amb tota la lleialtat i simpatia
Rainer Maria Rilke

(fragment de Cartes a un jove poeta de R.M. Rilke)


dijous, 12 de setembre del 2013

Per què s'escriu? Reflexions de Jaume Cabre sobre l'acte creatiu

Un dels novel.listes més destacats del segle XX , Jaume Cabré, reflexiona al voltant de l'acte d'escriure en la seva obra El sentit de la ficció. A continuació, en reproduïm uns quants fragments: 

"És un gran misteri i es la pregunta que em fan sovint però que no sé respondre. Normalment ho soluciono dient que escric perquè, si no, rebentaria. Aquesta resposta és una boutade; és una manera d'explicar aproximadament que les raons per posar-me a escriure són profundes, íntimes i desesperadament inexplicables. És clar que també escric per explicar-me. I escric per mirar d'entendre'm. [...]

Per tant, m'imagino que escriure amb la intenció de mirar d'entendre'm, usar l'escriptura com a eina d'autoconeixement pertany a l'àrea de l'inefable: la creació, entre altres coses, suposa arrencar sentiments, vida, pensaments del no-res verbal i fer-los sorgir en forma i força de paraules i de sintaxi. D'on véns, on vas, qui ets, són les preguntes que et fa el policia i que es fa el filòsof. Però no són els únics: entre d'altres, l'escriptor també se les fa. Amb tot, per a mi, més important que saber per què escric, és saber i entendre per què continuo escrivint. Per què l'escriptor és capaç de fer aquesta inversió extraordinària de temps, de bocins de vida privada, personal i familiar, en favor de la vida artística, tot i que davant seu només té la incertesa d'uns resultats improbables? [...] 

Quan començo una novel.la no sé sobre què vull escriure, ni quant de temps hi hauré de dedicar, ni si val la pena l'esforç. Només sé que vull escriure, i malgrat el cúmul d'incerteses personals que solc arrossegar, m'envaeix una estranya fe en mi mateix perquè sé que la inversió en hores, energia i vida em durà a un resultat, bo o dolent, però no em durà al no-res. I durant el lent procés d'escriptura tinc un llumet pilot encès que és el grau d'apassionament i il.lusió amb què cada dia reprenc la feina i el contacte amb el material ja escrit. Si aquest apassionament decaigués o desaparegués, seria senyal que el material era eixorc o mort, i l'única resposta honesta amb mi mateix fóra abandonar-lo. Per a mi, escriure, com viure, és dubtar. Escriure és crear del no-res, o del dubte, amb el llenguatge. És un acte íntim que proporciona una alegria total perquè et veus capaç de penetrar en aquest món que estàs imaginant i que comença a existir amb les teves paraules".

Jaume Cabre, El sentit de la ficció