El plaer de l'escriptura

El plaer de l'escriptura
el plaer de l'escriptura

dissabte, 15 de novembre del 2014

LLUM TENEBROSA

Vaig tractar d'aixecar-me, però un cop més, el meu intent va ser en va. Podia sentir intensament el dolor a les mans i genolls en caure una vegada i una altra. Seguia a terra, plorant en sentir aquella horrible presència, la qual era culpable dels meus intents erronis. Entre llàgrimes aconseguia veure aquella llum al final del túnel i alguna cosa em deia que el meu propòsit era arribar fins a ella per trobar qui sap què. Se’m va acudir alçar-me ràpidament d'aquell espès i fred sòl i provar a córrer a una velocitat inimaginable per a mi. En posar-me dreta, vaig ensopegar amb alguna cosa robusta i compacta però no vaig poder fixar-me en allò que m’impedia avançar. Vaig caure de nou sentint com algú agafava amb força els meus turmells i no tenia intenció de deixar-los anar. Sentia por, esgarrifança, estava aterrida. No sabia què fer, cap a on anar. Plorava com un nen a qui li han tret la seva bossa de llaminadures. Volia despertar d’aquell malson tan real i terrorífic, però el meu desig no semblava possible. Aleshores vaig veure una cosa que encara em va esglaiar més. Aquella llum, potent i blanca, va anar debilitant-se com la flama d’un llumí quan es consum; això significava que havia quedat atrapada en un lloc on ningú em trobaria a faltar. Quan creia que tot s’havia acabat per a mi, vaig obrir els ulls i vaig despertar a la meva habitació.

Em vaig incorporar al meu llit amb poques forces i vaig poder sentir la meva respiració accelerada en posar la mà sobre el meu pit. Vaig col·locar les sabatilles als meus peus i vaig caminar fins a la cuina. Vaig agafar un got i el vaig omplir d'aigua. Vaig empassar-me'l i el vaig deixar al primer lloc que vaig trobar. Vaig respirar profundament i tranquil·lament. Finalment, vaig tornar a la meva habitació i vaig dormir sense interrupcions fins al matí següent.

Laura Soriano, 1r Batxillerat
QUE TINGUEM SORT 

Creuo els dits. “Tot sortirà bé, tranquil” em repeteixen tant ma mare com el doctor. “Xaval, quan surtis de l’operació anirem a Berlín, que sempre hi has volgut anar!” diu el meu pare mig emocionat. Del meu germà petit només el recordo amb una cara d’incertesa i agafat de la mà de la mare a més de la d’en Bobo, el seu osset de peluix.
Ja dins de la sala d’operacions, mentre jo estava mort de por, la infermera comença a donar-me les instruccions a seguir. Assenteixo sense escoltar, només pensant en el pitjor. 3... 2... 1... fins després, món. Em veig allà estès al llit sense cap dolor ni cap preocupació. De cop i volta, alguna cosa falla. Començo a marejar-me fins i tot a dins de la meva il·lusió; perdo massa sang. Tinc por; moltíssima. Tinc por de no poder veure un altre cop els meus pares, de no veure el meu germanet, de no poder enamorar-me, de no poder conduir un cotxe, de no poder sortir de festa fins a les tantes de la matinada... tinc por de no poder viure. La meva estada es complica molt i assumeixo que he de marxar. Els xiulets del meu cor ja no van a un ritme normal. Adéu mare, pare, germà. Adéu món.
M’aixeco del llit. Tot ha estat un malson. Em rento la cara a l’aixeta. Miro el rellotge: les 4:39. Encara tinc 1 hora i 11 minuts per dormir abans d’aixecar-me per a començar a estudiar català. Porto de cul aquesta assignatura, i mira que m’encanta llegir i escriure. M’estiro al llit i, abans d’enfonsar-me en un altre món desconegut del qual espero retornar, respiro ben fons fins que els meus pulmons ja no poden expandir-se més i, amb llàgrimes als ulls, començo a xiuxiuejar ‘Que tinguem sort’ de Lluis Llach.

“Que demà, mancarà el fruit de cada pas. Per això malgrat la boira cal caminar”.

Javier Pérez, 1r de Batxillerat