El plaer de l'escriptura

El plaer de l'escriptura
el plaer de l'escriptura

dimarts, 3 de novembre del 2015

Quina música escolto?

Els meus estils musicals han anat variant molt amb el pas dels anys.

De petita escoltava sobretot la música de “Les tres bessones” i el “Club Super3” que seguíem diàriament a la programació de TV3. Al cap d’un temps, el grup Macedònia els va reemplaçar durant dos o tres anys. Però això ja ha passat a la història.
Resultat d'imatges de catarres

Avui en dia, escolto bàsicament tres tipus de música. D’una banda, m’agraden les cançons catalanes, sobretot del grup “Catarres”, que les té molt alegres i animades, i tracten de l’adolescència i d’històries de joves. Per una altra banda, sóc fan de la música Pop-internacional anglesa. En destacaria la famosa cançó d’ “Avicii”: “Waiting for Love”, la lletra de la qual duu incorporada una bonica història d’amor. El tercer i últim estil musical que segueixo s’anomena “reggaeton”, un estil caracteritzat pel ritme de les seves cançons.


Quan tinc estones lliures, em relaxa posar-me els auriculars i moure’m al ritme de qualsevol d’aquests temes.

                                                                           Marta Tapiolas, 2n ESO




dilluns, 2 de novembre del 2015

Records per oblidar

Avui fa just un any que davant un agent de policia totalment desconegut per a mi vaig haver d’explicar tot el que aquell pocavergonya em va fer. Avui m’enorgulleixo de poder tornar a relatar tots els aterridors fets que desgraciadament em van passar sense plorar, sense pensar que tot va ser culpa meva, sense por pel que pensaran?, què diran?...

Aquella experiència, sens dubte, em va marcar, a mi i a tots els que m’envoltaven. Em vaig tancar en mi mateixa, no parlava, no confiava en ningú, pràcticament era com si la meva ment hagués fugit i nomes quedés el meu cos.
Jo era una noia molt sociable, fins i tot massa i, sobretot, molt innocent; no veia maldat en cap persona, greu error. M’agradava sortir de festa amb els meus amics cada cap de setmana, ja que els meus pares m’ho permetien.

Però un cap de setmana em vaig passar amb la beguda i un noi se’n va adonar; va aprofitar-se d’aquell estat per endur-se’m  a casa seva amb el cotxe. I la resta ja és història...

                                                                               Marina Olmedo, 4t d'ESO

dilluns, 26 d’octubre del 2015

La flama dels records

Estimat Jordi:
T'escric en aquest llarg dia d'hivern, en què el fred que sentim per dins no és comparable al que s'amaga darrere la finestra d'aquest lloc tan nostre. Per quan arribi el dia que cap dels dos anhela; per quan s'acabi el camí i no desperti al teu costat. Pot ser que s'apropi el dia en què sigui incapaç de comprendre que no sóc amb tu, que sóc a l'altre costat de les vies i no responc, que un tren m'ha pres tots els records i només ha deixat una mirada dins de la qual  cada cop és més difícil de perdre's.

Per si demà em perdo encara més per casa, plantant-me davant de cada porta, preguntant-me on sóc, qui sóc. Qui ets. Per si demà oblido el teu nom i no recordo en mirar les fotografies que ens passem hores mirant. Seria massa fàcil dir que tinc por i no vull fer-ho, però ho faig, perquè no vull oblidar-ho. Por de no marxar del tot i fer-te mal, por d'oblidar el nostre “ara i sempre”, d'oblidar la teva olor, els teus ulls; por d'oblidar-te.

Et dono les gràcies “per si demà”, sempre amb el temor que arribi el final. Gràcies per recordar-me que jo sóc d'aquelles de: “em quedo si tu et quedes”, dels petons infinits i les nits en vetlla. Gracies per llegir-me cadascun dels paràgrafs que un dia la meva ment era capaç d'escriure. Per llegir-me amb la passió amb què jo ho vaig escriure. Sé que en el fons una part de mi continuarà amb la nostra història, tan sincera com les cançons que sovint escoltàvem i que tornes a reproduir constantment perquè recordi. Una part de mi seguirà recordant i estimant cada carécia de les teves mans, perquè una malaltia no ha de poder amb nosaltres. No ha de poder amb els nostres somriures, que desfan el gel d'allà on anem. M'emportaré una vida plena. De penjar-nos cada nit una mica més de la lluna, de passar-nos hores al terrat i de seguir veient-nos brillant amb la  llum amb què sempre ho hem fet.


Com tu bé saps, l'Alzheimer s'ha convertit en un dels pitjors dimonis per a tots dos i cada nit ens esgarrapa més i més, fent la ferida més profunda. No obstant, no vull que oblidis que sempre has estat tu el que m'ha fet sentir aquell vertigen cada dia de les nostres vides; que has estat tu l'única persona per qui tornaria a viure, encara que ja conegui el nostre final.

                                                                                                Ariadna Rodríguez, 4t d'ESO


El segrest

Recordo aquell dia com si fos ahir, sentir que no saps res del que està passant , no tenir ni la més mínima idea de per què ho fan, et fa sentir impotència. Impotència en no poder gairebé ni  articular paraula perquè l’ossuda mà d’un vell home no t’ho permet. Por. Sentia com les cames em tremolaven, tant que temia que ells també ho notessin.

Amb prou feines podia escoltar què deien aquells homes; només vaig poder distingir-ne l’idioma, però no recordo res més del trajecte. Això sí, recordo detalladament com era el paratge on em tenien segrestada. Recordo el soroll que provocaven les gotes que queien del sostre en xocar contra terra. Recordo moltíssimes coses, que mai podré oblidar. Però només hi ha una cosa que no recordo; el seu rostre. Després de quinze anys, segueixo intentant recordar un sol tret que el pugui identificar, però els metges no em creuen, i mai em deixaran sortir d’aquí.

                                                                                 Noèlia López, 4t d'ESO


Mai podràs saber el que t'oferirà el futur

No fa gaires anys, uns amics i la meva família vam planejar unes vacances per anar a esquiar. Justament, la nit abans del dia de sortida, ens vam veure, i aquest matrimoni ens va convidar a mi i a la meva germana a quedar-nos a casa seva a dormir. Al final, ens hi vam quedar.

Era hivern, i ,mentrestant, l’estufa de llenya ja anava escalfant la vella casa. L’estufa se situava quasi davant de l’habitació on anàvem a dormir la meva germana i jo; per tant era l’habitació més calentona.
Vam sopar i va arribar l’hora d’anar-se’n a dormir. Vam ajustar les portes de l’habitació i ens vam ficar al llit. El marit, amb la intenció de revifar el foc perquè durés tota la nit, va agafar un pot d’alcohol, però en  apropar-se massa a l’estufa, aquest va petar. De sobte, les portes de la nostra habitació es van obrir, i la meva germana i jo no vam observar una altra cosa que un home de foc corrent pel passadís. No podíem sortir de l’habitació. Tot era ple de foc, el passadís incendiat, i el marit ,arrossegant-se pel terra, s'apagava el foc de sobre. Tot es va començar a omplir de fum, era horrorós. Vaig treure el cap per la porta de l’habitació, i vaig observar com el nadó de la parella s’apropava a una flama de foc. Vaig escridassar-la el més fort que vaig poder des de l’altra punta del passadís per espantar-la. Va reaccionar abans de cremar-se i se'n va anar. En aquell moment, em vaig sentir inútil davant aquella situació. Què podia fer? No em podia moure d’allà, de l’habitació; estava a càrrec de la meva germana de 5 anys; quan jo només en tenia 9 i a més no parava de cridar-me que anàvem a morir asfixiats. Havia de mantenir la calma com fos, però no em podia permetre el luxe que li passés alguna cosa..

De sobte, els veïns de dalt van baixar per veure el que passava, i davant aquell panorama no van dubtar a ajudar-nos i ens van treure d’allà. Els meus pares van arribar amb la policia i els bombers, i aquests es van endur el nostre amic cap a l’hospital.
Va patir ferides de segon i tercer grau, implantacions de carn, i encara avui dia, té cicatrius al cos. 

                                                                                    Dana Sánchez, 4t d'ESO

diumenge, 25 d’octubre del 2015

Ara

Què ha passat a la meva vida? Abans jo no era així…

Abans anava pel carrer amb el cap cot, no somreia mai, per a què? Ningú sabia admirar el meu somriure. Abans em tremolaven els llavis i d’entre ells em relliscava una brisa molt fina quan m’atrevia a articular paraula. Abans només feia res més que pensar, pensar sobre el sentit de la meva existència en aquest món on havent-hi milions de persones em queia a mi tot a sobre. En aquest planeta on a vegades il·lumina més una finestra que dóna a un pati de llums que una altra que ho fa al carrer; on un euro és millor que una carícia. Abans m’envoltava d’un entorn on em sentia desplaçada i feia coses de les quals segons després em penedia. No admirava la bellesa de la nit quan cau i es pot veure la Lluna trencant les onades del mar. No observava com volaven els ocells  ni desitjava fer-ho. Tan sols volia evadir-me de la realitat, si havia de morir per aconseguir-ho, moriria.

I ara? Doncs ara tot llueix diferent. El sol brilla més als matins, els ocells canten una melodia preciosa i ara sí que vull volar. Vull sentir aquesta sensació de llibertat i de tocar els núvols amb els palmells de les meves mans. Ara, a les fredes tardes d’hivern vull agafar la manta, arrupir-me al seu pit i inflar-me a plorar amb Titànic. Ara quan plou vull sortir i córrer, posar-me xopa i saber que, quan arribi a casa, hi haurà algú per abrigar-me. Ara estic desitjant llevar-me per poder llegir el missatge de tots els matins, el mateix que em fa plorar de bonic a les nits abans de dormir i que m’omple d’alegria a les tardes. Ara em fan mal les galtes de tant somriure, i ara sé que em sortiran massa arrugues de gran. I què? Mentre sigui de riure ja me’n poden sortir centenars.


Ara estic plena per dins, ara m’he trobat. Ara vull ser feliç, i és que ara, ara m’he enamorat. 

                                                                                   Nerea Ramos, 4t d'ESO

Susanna

La Susanna s’apropà, temorosa i lenta, a l’intèrfon del seu pis. Una boira omplia els carrers d’Hospitalet d’una tristesa gairebé inevitable. La cansada noia va pressionar el botó molt breument, semblava que tingués por que el receptor s’enfurismés amb el so del timbre. Una veu molt ronca i greu va respondre:

-Qui és?- va dir mentre tossia.
-La Susanna.- digué la noia amb un fil molt prim de veu.

La porta es va obrir i ella va entrar, lentament, al replà d’aquell lúgubre pis. L’inquietant silenci que caracteritzava aquell indret es va veure trencat pel plor d’un nadó acabat de llevar. En arribar a la porta, la Susanna va sospirar i entrà a l’interior sense fer soroll. El seu marit era a la cuina, visiblement begut, estava repenjat a la tauleta que hi havia a la vora del refrigerador. Tot d’una va cridar:


-On cony eres?! Porto estona esperant-te!

La Susanna es va moure amb cura cap al marbre, sense atrevir-se a respondre. Aquell ordinari i malhumorat home la subjectà bruscament pel braç.


-Deixa’m en pau, Marc !- li suplicà la dona, mentre els seus ulls arrencaven a plorar. Va aconseguir fugir de la força d’aquell ésser, al qual abans estimava amb tota la seva ànima i va dirigir-se al menjador, on es trobava el seu fill. Desafortunadament , el nen petit havia viscut molt conflictes com aquells, però la Susanna va fer tot el possible perquè el que acabava de presenciar fos el darrer.

                                                       David Cobos, 1r Batxillerat

divendres, 14 d’agost del 2015

Fragment de la novel.la d'Haruki Murakami, "El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge"

"Aquella nit, en Tsukuru va tenir un somni llarg i estrany. Estava assegut davant un piano i tocava una sonata. El piano era de cua, nou i enorme, amb les tecles blanques d'un blanc immaculat i les tecles negres d'un negre intensíssim. Hi havia una gran partitura oberta al faristol, i una dona dreta al seu costat, amb un vestit negre, cenyit i sense llustre, n'hi girava veloçment les pàgines amb uns dits blanquíssims i llargs. Ho feia exactament quan calia. Tenia els cabells negres i lluents, i li arribaven fins a la cintura. Semblava que allà tot estava estructurat seguint una gradació de blancs i negres. No s'hi veia cap altre color.

No sabia qui havia compost la sonata. En tot cas, era una obra feta a gran escala, i la partitura era gruixuda com una guia telefònica. Les pàgines eren tan plenes de notes que semblaven literalment negres. Era una peça difícil, que tenia una estructura complicada i exigia un gran nivell tècnic a l'intèrpret. A més, era la primera vegada a la vida que en Tsukuru la veia. Tanmateix, amb un sol cop d'ull era capaç d'entendre a l'instant la naturalesa del món que expressava la partitura i de convertir-lo en sons. Era com fer una lectura tridimensional del plànol d'un edifici. Ell tenia aquest talent especial, i amb els seus deu dits ben entrenats recorria el teclat de cap a cap, ràpid com el vent. Era una experiència sublim, enlluernadora: ser capaç de llegir més ràpidament i més acuradament que ningú aquell mar ingent de notes entrelligades i donar-los simultàniament la forma correcta.
Mentre estava concentrat tocant la peça, una intuïció li va travessar el cos com el llampec d'una tarda d'estiu. A més de tenir l'estructura d'una gran peça de virtuosisme, l'obra tenia una increïble bellesa introspectiva. Expressava la naturalesa de la vida humana amb una sinceritat, un detallisme i una versemblança insuperables. Reflectia una faceta fonamental del món que només es podia expressar amb la música. Es va sentir orgullós de poder interpretar aquella obra amb les seves pròpies mans. Aquella intensa alegria li feia tremolar l'esquena.

Per desgràcia, però, semblava que el públic que tenia al davant no pensava el mateix. No paraven de moure's als seients, com si estiguessin avorrits o irritats. En Tsukuru sentia el soroll que feien tossint o movent les cadires. ¿Com podia ser? Aquella gent no entenia en absolut el valor d'aquella música."

Fragment de la novel.la de Manuel Baixauli "L'home manuscrit"

"Establir-me a Villa Carmen suposà l'inici de la meva etapa més fèrtil com a escriptor; disposava de més temps que mai per a pensar, recordar, imaginar. El Dietari s'engreixà  amb llibretes noves i amb afegits a les antigues, cresqué fins a assolir, en el punt de màxima prolixitat, un corpus de vora cinc-centes llibretes. Unes cent mil pàgines escrites, tres milions de línies, dos-cents deu milions de mots! Una desmesura! Un excés que amenaçava la qualitat dels escrits i que exigia un canvi de plantejament. Des de fa un lustre no encete llibretes, no escric res de nou. Em dedique només a corregir, a millorar, a polir, a ampliar quan cal, però sobretot a podar el que ja he escrit. Elimine reiteracions, ingenuïtats conceptuals o estilístiques, tòpics, excessos verbals, frivolitats i tot allò que considere superflu. La maduració com a individu m'ha dut la maduració com a lletraferit. El Dietari minva en pàgines però creix en densitat, en precisió. Ja no escric mai sobre fulls verges, sinó sobre textos. He esdevingut reescriptor, escalafó superior al d'escriptor. On d'adolescent descrivia el gust de menjar la primera tallada de meló a l'estiu, ara descric aquell mateix gust afegit al gust de totes les posteriors vegades que he menjat la primera tallada de meló a l'estiu. Quan descric un crepuscle, descric el vastíssim inventari de crepuscles acumulats en el meu Magatzem de la Memòria. I així amb tot. He substituït l'escriptura incidental, presentista, per l'escriptura estratificada. La relectura persistent dels propis escrits en delata fragments flonjos, inconsistents.

 El Dietari ideal que m'agradaria confegir es limitaria, com a molt , a un miler de pàgines; o millor, a un centenar; o millor, a una desena; o millor, a una pàgina, a un gest. A una mirada. Condensar tot el que un ha viscut i après, des que va néixer, en una sola mirada; vet aquí l'objectiu. Quimera? Què aconsegueixen, sinó, alguns autoretrats del Rembrandt provecte?... Davant meu, mentre escric açò, hi ha l'espill vell, picat, ratat de les vores, on veig el meu bust. Dilluns faré quaranta anys, la meua mirada ja no és la del menut que fugia d'un llaurador indignat. Tampoc no és desesperançada. No habite en el pou, de moment. El visite, el freqüente, m'hi aboque per extraure'n llum. No m'hi instal.le, però. Com Rembrandt, vull avançar en sentit contrari a la dispersió, a la futilitat, a la verborrea vàcua. Si aquest camí porta al fons del pou, faré del fons del pou casa meua."

Primera part, Els llibres

dijous, 29 de gener del 2015

Tot anava bé fins que ...

Aquella nit d’hivern, vaig sortir de casa per anar a comprar al supermercat. Mai m’hagués pensat que passaria allò: taques de sang, morts, policies pistoles... Abans de  tot ens hem de situar en com va començar tot allò. Era vora dos quarts de deu i havia sortit de casa per anar a comprar el pa. Vivia al centre de París, a dos o tres minuts de la Torre Eiffel i a prop de casa hi tenia un petit supermercat. Allà hi tenien de tot però malauradament en arribar-hi  em vaig penedir de no haver-hi anat més d’hora, ja que estava tancat. Així que em vaig dirigir a un altre que supermercat que estava més lluny, però que estava obert.

En arribar-hi, vaig anar directament a la zona de la fleca. Tot anava bé fins que de sobte es va escoltar un soroll molt fort que provenia des de la entrada del supermercat. No sabia què passava, fins que de sobte vaig sentir uns trets que provenien d’una pistola que portava un home negre bastant corpulent. Llavors, vaig saber que allò formava part de l’atac terrorista que ja havia passat feia uns quants dies a l’altre  punta de Paris. Així doncs, vaig decidir que tractant-se de la gravetat del problema no em quedarien gaires hores de vida. Vaig intentar amagar-me tot el possible, però els intens van ser inútils ja que de seguida em vaig trobar a l’entrada del supermercat envoltats de cossos d’altres persones estirats al terra . El terrorista que es feia dir Amedy, ens va portar a mi i a dos ostatges més a una petita sala al costat del supermercat. Al passar les hores, vagi poder notar, pel soroll que feien que el policies ja havien arribat i, per tant, m’indicava que la notícia ja es feia eco per tot el món.


Finalment, en el pitjor moment i quan ja estava convençut de que del supermercat no sortiria viu , vagi veure com la meva viure tornava a néixer ja que amb un tret perfecte vingut d’un jove policia, matava al terrorista. Ara que  ja ha passat uns quants dies i encara que cada nit intento amb totes les meves forces oblidar el que va passar, avui em trobo en mig de la plaça principal de Paris envoltada de molta més gent per dir: JE SUIS CHARLIE!

                                                                                                      Núria Gandia, 3r d'ESO
El supermercat a les fosques”


Aquella nit d'hivern vaig sortir de casa per anar a comprar al supermercat. Mai m'hagués pensat que passaria allò...
En agafar el cotxe, vaig adonar-me que em seria difícil trobar un supermercat obert a aquelles hores, no obstant això, havia de trobar l'esponja natural per a acabar el treball de biologia. M'havia passat tota la tarda acabant el projecte i havia oblidat el més important per a fer la demostració. Com podia ser tan despistada?
Vaig passar per tres supermercats i els tres eren tancats. Llavors, vaig començar a desesperar-me; si no trobava l'esponja, el treball de tres mesos no m'hauria servit per a res. 
De sobte, en girar la cantonada, vaig veure un gran supermercat que mai havia vist abans. Semblava un miracle. En entrar-hi, vaig poder contemplar la solitud d'aquell lloc, el supermercat era desert, amb només una dona, no gaire vella, que estava col·locant unes capses de fruita sobre una gran taula. Vaig decidir preguntar-li per la secció de sabons i cosmètics, potser allà trobaria el que buscava. En apropar-m'hi, la dona començà a escridassar-me fortament. Semblava que estigués parlant amb el seu marit, però el més sorprenent era que tenia els ulls tancats. Era somnàmbula, potser? Vaig sortir corrents del passadís i vaig veure de seguida el que buscava. Vaig agafar la meva esponja i vaig dirigir-me cap a la porta de sortida. La dona continuava cridant; semblava boja, anava d'un pasadís a l'altre i es feia cops contra els estants plens de pots de conserva. Aquell lloc era tan gran que vaig arribar a pensar que m'havia perdut. Buscava el passadís on havia vist anteriorment la dona apilant la fruita, així podria fer-lo serivir de referència per a sortir. Vaig passar hores i hores buscant el passadís, però no el trobava i cada vegada la veu d'aquella dona m'estressava més. Tot d'una, el supermercat es quedà completament a les fosques i ja no sentia la veu d'aquella dona tan irritant. La meva sorpresa va ser quan els llums es van tornar a encendre i vaig trobar-me davant la porta de sortida. Semblava un miracle. Vaig obrir la porta i, en veure el que hi havia darrere, vaig pensar que jo també havia parat boja. Em vaig quedar palplantada, amb l'esponja a les mans, davant d'un llarg vestíbul com el de l'entrada del súper i, més enllà, podia veure la dona apilant les fruites i cridant. Podia allò estar passant de veritat? No hi havia sortida i, sense sortida, no hi hauria demostració al dia següent i, sense demostració no aprovaria el curs.

La vista em començà a fallar i, pocs minuts després, el supermercat tornà a estar a les fosques. El meu cap feia voltes i vaig començar a escoltar una veu dins d'ell. No era la veu de la dona, era una veu coneguda. Vaig obrir els ulls i vaig trobar-me l'Alicia, la meva companya de pis, amb una esponja a les mans i dient el meu nom. En incorporar-me, m'explicà que portava més de mitja hora intentant despertar-me, perquè sabia que havia de comprar l'esponja, però que no ho aconseguia. Ella havia comprat l'esponja i, per sort, tot havia estat un malson.

                                                                                 Ariadna Rodríguez, 3r d'ESO