Tot anava bé fins que ...

Aquella nit d’hivern, vaig sortir de casa per anar a comprar al supermercat. Mai m’hagués pensat que passaria allò: taques de sang, morts, policies pistoles... Abans de  tot ens hem de situar en com va començar tot allò. Era vora dos quarts de deu i havia sortit de casa per anar a comprar el pa. Vivia al centre de París, a dos o tres minuts de la Torre Eiffel i a prop de casa hi tenia un petit supermercat. Allà hi tenien de tot però malauradament en arribar-hi  em vaig penedir de no haver-hi anat més d’hora, ja que estava tancat. Així que em vaig dirigir a un altre que supermercat que estava més lluny, però que estava obert.

En arribar-hi, vaig anar directament a la zona de la fleca. Tot anava bé fins que de sobte es va escoltar un soroll molt fort que provenia des de la entrada del supermercat. No sabia què passava, fins que de sobte vaig sentir uns trets que provenien d’una pistola que portava un home negre bastant corpulent. Llavors, vaig saber que allò formava part de l’atac terrorista que ja havia passat feia uns quants dies a l’altre  punta de Paris. Així doncs, vaig decidir que tractant-se de la gravetat del problema no em quedarien gaires hores de vida. Vaig intentar amagar-me tot el possible, però els intens van ser inútils ja que de seguida em vaig trobar a l’entrada del supermercat envoltats de cossos d’altres persones estirats al terra . El terrorista que es feia dir Amedy, ens va portar a mi i a dos ostatges més a una petita sala al costat del supermercat. Al passar les hores, vagi poder notar, pel soroll que feien que el policies ja havien arribat i, per tant, m’indicava que la notícia ja es feia eco per tot el món.

Finalment, en el pitjor moment i quan ja estava convençut de que del supermercat no sortiria viu , vagi veure com la meva viure tornava a néixer ja que amb un tret perfecte vingut d’un jove policia, matava al terrorista. Ara que  ja ha passat uns quants dies i encara que cada nit intento amb totes les meves forces oblidar el que va passar, avui em trobo en mig de la plaça principal de Paris envoltada de molta més gent per dir: JE SUIS CHARLIE!

                                                                                                      Núria Gandia, 3r d'ESO

“El supermercat a les fosques”

Aquella nit d'hivern vaig sortir de casa per anar a comprar al supermercat. Mai m'hagués pensat que passaria allò...

En agafar el cotxe, vaig adonar-me que em seria difícil trobar un supermercat obert a aquelles hores, no obstant això, havia de trobar l'esponja natural per a acabar el treball de biologia. M'havia passat tota la tarda acabant el projecte i havia oblidat el més important per a fer la demostració. Com podia ser tan despistada?

Vaig passar per tres supermercats i els tres eren tancats. Llavors, vaig començar a desesperar-me; si no trobava l'esponja, el treball de tres mesos no m'hauria servit per a res. 

De sobte, en girar la cantonada, vaig veure un gran supermercat que mai havia vist abans. Semblava un miracle. En entrar-hi, vaig poder contemplar la solitud d'aquell lloc, el supermercat era desert, amb només una dona, no gaire vella, que estava col·locant unes capses de fruita sobre una gran taula. Vaig decidir preguntar-li per la secció de sabons i cosmètics, potser allà trobaria el que buscava. En apropar-m'hi, la dona començà a escridassar-me fortament. Semblava que estigués parlant amb el seu marit, però el més sorprenent era que tenia els ulls tancats. Era somnàmbula, potser? Vaig sortir corrents del passadís i vaig veure de seguida el que buscava. Vaig agafar la meva esponja i vaig dirigir-me cap a la porta de sortida. La dona continuava cridant; semblava boja, anava d'un pasadís a l'altre i es feia cops contra els estants plens de pots de conserva. Aquell lloc era tan gran que vaig arribar a pensar que m'havia perdut. Buscava el passadís on havia vist anteriorment la dona apilant la fruita, així podria fer-lo serivir de referència per a sortir. Vaig passar hores i hores buscant el passadís, però no el trobava i cada vegada la veu d'aquella dona m'estressava més. Tot d'una, el supermercat es quedà completament a les fosques i ja no sentia la veu d'aquella dona tan irritant. La meva sorpresa va ser quan els llums es van tornar a encendre i vaig trobar-me davant la porta de sortida. Semblava un miracle. Vaig obrir la porta i, en veure el que hi havia darrere, vaig pensar que jo també havia parat boja. Em vaig quedar palplantada, amb l'esponja a les mans, davant d'un llarg vestíbul com el de l'entrada del súper i, més enllà, podia veure la dona apilant les fruites i cridant. Podia allò estar passant de veritat? No hi havia sortida i, sense sortida, no hi hauria demostració al dia següent i, sense demostració no aprovaria el curs.

La vista em començà a fallar i, pocs minuts després, el supermercat tornà a estar a les fosques. El meu cap feia voltes i vaig començar a escoltar una veu dins d'ell. No era la veu de la dona, era una veu coneguda. Vaig obrir els ulls i vaig trobar-me l'Alicia, la meva companya de pis, amb una esponja a les mans i dient el meu nom. En incorporar-me, m'explicà que portava més de mitja hora intentant despertar-me, perquè sabia que havia de comprar l'esponja, però que no ho aconseguia. Ella havia comprat l'esponja i, per sort, tot havia estat un malson.

                                                                                 Ariadna Rodríguez, 3r d'ESO