La flama dels records

Estimat Jordi:

T'escric en aquest llarg dia d'hivern, en què el fred que sentim per dins no és comparable al que s'amaga darrere la finestra d'aquest lloc tan nostre. Per quan arribi el dia que cap dels dos anhela; per quan s'acabi el camí i no desperti al teu costat. Pot ser que s'apropi el dia en què sigui incapaç de comprendre que no sóc amb tu, que sóc a l'altre costat de les vies i no responc, que un tren m'ha pres tots els records i només ha deixat una mirada dins de la qual  cada cop és més difícil de perdre's.

Per si demà em perdo encara més per casa, plantant-me davant de cada porta, preguntant-me on sóc, qui sóc. Qui ets. Per si demà oblido el teu nom i no recordo en mirar les fotografies que ens passem hores mirant. Seria massa fàcil dir que tinc por i no vull fer-ho, però ho faig, perquè no vull oblidar-ho. Por de no marxar del tot i fer-te mal, por d'oblidar el nostre “ara i sempre”, d'oblidar la teva olor, els teus ulls; por d'oblidar-te.

Et dono les gràcies “per si demà”, sempre amb el temor que arribi el final. Gràcies per recordar-me que jo sóc d'aquelles de: “em quedo si tu et quedes”, dels petons infinits i les nits en vetlla. Gracies per llegir-me cadascun dels paràgrafs que un dia la meva ment era capaç d'escriure. Per llegir-me amb la passió amb què jo ho vaig escriure. Sé que en el fons una part de mi continuarà amb la nostra història, tan sincera com les cançons que sovint escoltàvem i que tornes a reproduir constantment perquè recordi. Una part de mi seguirà recordant i estimant cada carécia de les teves mans, perquè una malaltia no ha de poder amb nosaltres. No ha de poder amb els nostres somriures, que desfan el gel d'allà on anem. M'emportaré una vida plena. De penjar-nos cada nit una mica més de la lluna, de passar-nos hores al terrat i de seguir veient-nos brillant amb la  llum amb què sempre ho hem fet.

Com tu bé saps, l'Alzheimer s'ha convertit en un dels pitjors dimonis per a tots dos i cada nit ens esgarrapa més i més, fent la ferida més profunda. No obstant, no vull que oblidis que sempre has estat tu el que m'ha fet sentir aquell vertigen cada dia de les nostres vides; que has estat tu l'única persona per qui tornaria a viure, encara que ja conegui el nostre final.

                                                                                                Ariadna Rodríguez, 4t d'ESO

El segrest

Recordo aquell dia com si fos ahir, sentir que no saps res del que està passant , no tenir ni la més mínima idea de per què ho fan, et fa sentir impotència. Impotència en no poder gairebé ni  articular paraula perquè l’ossuda mà d’un vell home no t’ho permet. Por. Sentia com les cames em tremolaven, tant que temia que ells també ho notessin.

Amb prou feines podia escoltar què deien aquells homes; només vaig poder distingir-ne l’idioma, però no recordo res més del trajecte. Això sí, recordo detalladament com era el paratge on em tenien segrestada. Recordo el soroll que provocaven les gotes que queien del sostre en xocar contra terra. Recordo moltíssimes coses, que mai podré oblidar. Però només hi ha una cosa que no recordo; el seu rostre. Després de quinze anys, segueixo intentant recordar un sol tret que el pugui identificar, però els metges no em creuen, i mai em deixaran sortir d’aquí.

                                                                                 Noèlia López, 4t d'ESO

Mai podràs saber el que t'oferirà el futur

No fa gaires anys, uns amics i la meva família vam planejar unes vacances per anar a esquiar. Justament, la nit abans del dia de sortida, ens vam veure, i aquest matrimoni ens va convidar a mi i a la meva germana a quedar-nos a casa seva a dormir. Al final, ens hi vam quedar.

Era hivern, i ,mentrestant, l’estufa de llenya ja anava escalfant la vella casa. L’estufa se situava quasi davant de l’habitació on anàvem a dormir la meva germana i jo; per tant era l’habitació més calentona.

Vam sopar i va arribar l’hora d’anar-se’n a dormir. Vam ajustar les portes de l’habitació i ens vam ficar al llit. El marit, amb la intenció de revifar el foc perquè durés tota la nit, va agafar un pot d’alcohol, però en  apropar-se massa a l’estufa, aquest va petar. De sobte, les portes de la nostra habitació es van obrir, i la meva germana i jo no vam observar una altra cosa que un home de foc corrent pel passadís. No podíem sortir de l’habitació. Tot era ple de foc, el passadís incendiat, i el marit ,arrossegant-se pel terra, s'apagava el foc de sobre. Tot es va començar a omplir de fum, era horrorós. Vaig treure el cap per la porta de l’habitació, i vaig observar com el nadó de la parella s’apropava a una flama de foc. Vaig escridassar-la el més fort que vaig poder des de l’altra punta del passadís per espantar-la. Va reaccionar abans de cremar-se i se'n va anar. En aquell moment, em vaig sentir inútil davant aquella situació. Què podia fer? No em podia moure d’allà, de l’habitació; estava a càrrec de la meva germana de 5 anys; quan jo només en tenia 9 i a més no parava de cridar-me que anàvem a morir asfixiats. Havia de mantenir la calma com fos, però no em podia permetre el luxe que li passés alguna cosa..

De sobte, els veïns de dalt van baixar per veure el que passava, i davant aquell panorama no van dubtar a ajudar-nos i ens van treure d’allà. Els meus pares van arribar amb la policia i els bombers, i aquests es van endur el nostre amic cap a l’hospital.

Va patir ferides de segon i tercer grau, implantacions de carn, i encara avui dia, té cicatrius al cos. 

                                                                                    Dana Sánchez, 4t d'ESO

Ara

Què ha passat a la meva vida? Abans jo no era així…

Abans anava pel carrer amb el cap cot, no somreia mai, per a què? Ningú sabia admirar el meu somriure. Abans em tremolaven els llavis i d’entre ells em relliscava una brisa molt fina quan m’atrevia a articular paraula. Abans només feia res més que pensar, pensar sobre el sentit de la meva existència en aquest món on havent-hi milions de persones em queia a mi tot a sobre. En aquest planeta on a vegades il·lumina més una finestra que dóna a un pati de llums que una altra que ho fa al carrer; on un euro és millor que una carícia. Abans m’envoltava d’un entorn on em sentia desplaçada i feia coses de les quals segons després em penedia. No admirava la bellesa de la nit quan cau i es pot veure la Lluna trencant les onades del mar. No observava com volaven els ocells  ni desitjava fer-ho. Tan sols volia evadir-me de la realitat, si havia de morir per aconseguir-ho, moriria.

I ara? Doncs ara tot llueix diferent. El sol brilla més als matins, els ocells canten una melodia preciosa i ara sí que vull volar. Vull sentir aquesta sensació de llibertat i de tocar els núvols amb els palmells de les meves mans. Ara, a les fredes tardes d’hivern vull agafar la manta, arrupir-me al seu pit i inflar-me a plorar amb Titànic. Ara quan plou vull sortir i córrer, posar-me xopa i saber que, quan arribi a casa, hi haurà algú per abrigar-me. Ara estic desitjant llevar-me per poder llegir el missatge de tots els matins, el mateix que em fa plorar de bonic a les nits abans de dormir i que m’omple d’alegria a les tardes. Ara em fan mal les galtes de tant somriure, i ara sé que em sortiran massa arrugues de gran. I què? Mentre sigui de riure ja me’n poden sortir centenars.

Ara estic plena per dins, ara m’he trobat. Ara vull ser feliç, i és que ara, ara m’he enamorat. 

                                                                                   Nerea Ramos, 4t d'ESO

Susanna

La Susanna s’apropà, temorosa i lenta, a l’intèrfon del seu pis. Una boira omplia els carrers d’Hospitalet d’una tristesa gairebé inevitable. La cansada noia va pressionar el botó molt breument, semblava que tingués por que el receptor s’enfurismés amb el so del timbre. Una veu molt ronca i greu va respondre:

-Qui és?- va dir mentre tossia.

-La Susanna.- digué la noia amb un fil molt prim de veu.

La porta es va obrir i ella va entrar, lentament, al replà d’aquell lúgubre pis. L’inquietant silenci que caracteritzava aquell indret es va veure trencat pel plor d’un nadó acabat de llevar. En arribar a la porta, la Susanna va sospirar i entrà a l’interior sense fer soroll. El seu marit era a la cuina, visiblement begut, estava repenjat a la tauleta que hi havia a la vora del refrigerador. Tot d’una va cridar:

-On cony eres?! Porto estona esperant-te!

La Susanna es va moure amb cura cap al marbre, sense atrevir-se a respondre. Aquell ordinari i malhumorat home la subjectà bruscament pel braç.

-Deixa’m en pau, Marc !- li suplicà la dona, mentre els seus ulls arrencaven a plorar. Va aconseguir fugir de la força d’aquell ésser, al qual abans estimava amb tota la seva ànima i va dirigir-se al menjador, on es trobava el seu fill. Desafortunadament , el nen petit havia viscut molt conflictes com aquells, però la Susanna va fer tot el possible perquè el que acabava de presenciar fos el darrer.

                                                       David Cobos, 1r Batxillerat