El que s'amaga en la foscor

EL QUE S'AMAGA EN LA FOSCOR

En aquest moment, ells et podrien estar observant des de l'esquena, enmig de la foscor, o dins d'una ombra. Sempre estan aguaitant, sempre estan alerta fins que arriba el moment oportú i es presenten davant teu ...

Ja fa molt de temps que vull anar a aquest edifici abandonat, que diuen que és ple de misteri, llegendes fosques i ens diabòlics. Vull explorar-lo, conèixer tots els seus racons i, si hi ha sort, passar una mica de por. Però no penso anar-hi  sola. No m'atreviria, la veritat.  M'emportaré  dos amics meus: Max i Jake. Però encara no m'he presentat; em dic Catherine Bellevont, però tothom em diu Kate. Tinc 17 anys i sóc tota una aventurera i amb moltes ganes de passar por. Avui estic gairebé segura que aniré a viure una gran aventura.

Estic anant cap a l'edifici, i el camí és bastant llarg. Cal travessar un bosc, però no és un bosc normal, ja que sembla molt més fosc i tenebrós que els altres boscos. Les fulles dels arbres són grises, vermelles o morades. Cap color viu, només colors apagats. Una boira tapa bastant la part visible del bosc. Els troncs rugosos, negres, gairebé podrits, plens de cucs fastigosos, entre d'altres bestioles i, tot un cúmul de ratpenats sobrevolant les copes dels arbres. He d'admetre que em fa una mica de por, però estic disposada a arriscar-me per arribar a l'edifici. Per sort, al bosc hi havia un camí que ens portava bastant a prop de l'edifici. 

Jake va caure un parell de vegades a causa de les arrels que sobresortien del sòl. Jake és molt atractiu, però és molt maldestre. De vegades sembla que s'ensopega amb l'aire mateix. Té un cabell castany molt sedós, i uns ullassos verds que et fonen només de mirar-los. Sol vestir sempre amb dessuadora i texà, encara que en ocasions especials es posa un esmòquing.

Ja hem arribat a l'edifici. Té un aspecte molt antic, amb les parets ennegrides, gairebé sense finestres. Sembla que en la seva època va ser una oficina o una gran mansió. En obrir la porta, surten molts ratpenats i, és clar, m'espanto pels xiscles que fan. Jake  va ensopegar amb una pedra. Quan vam entrar, tot tenia un aspecte molt gòtic, molt fosc, molt ... com dir-ho ... demoníac. Les parets pintades de negre, taules i cadires de fusta negra, quadres molt estranys... Però el més estrany de tot és que tinc la sensació que algú m'està observant. Sento una forta opressió al pit, com si em volguessin arrencar el cor. Aquest lloc no m'agrada. Vull sortir ... Estic veient una cosa molt rara. Té forma d'humà, i s'està acostant ... Però que ...!

Aquí s'acaba el manuscrit de Catherine Bellevont, actualment desapareguda. Quan els policies van arribar a l'edifici, van trobar aquest manuscrit juntament amb un llapis i al terra es podia distingir la paraula "AJUDA" escrita amb sang ...

                                                                             Sergio Daraban (4t d'ESO)

Les mans tremoloses

LES MANS TREMOLOSES.

Vaig despertar sobtadament de la meva fantasia amb un terrible buit a l’ànima. Les mans, encara tremoloses. Fred, l’aire lentament omplia l’estància; a l’horitzó, un cel gris m’evocava el passat llunyà. Vaig sentir certa nostàlgia.

Llavors, la meva cansada vista va travessar la cambra en un vertiginós moviment, cercant quelcom que no volia en realitat mirar. La tènue, iridescent llum que provenia d’aquell mirall va guiar la meva vella i derrotada ànima a enfrontar-se amb el meu reflex.

En la immensa obscuritat de la meva ment, l’encara indefinible idea, buida llavors de sentiment, em turmentava.  La sensació, suposadament eufòrica que hauria d’haver sentit, no se corresponia, ara, amb el que jo patia en aquell moment. El mirall em tornava una imatge que jo no volia reconèixer. No vaig gosar mirar-me al rostre. Encara no. La mateixa naturalesa humana que m’havia obnubilat en un primer moment es burlava, altre cop, de mi.

Oh, aquell mirall victorià, emmarcat de bronze, que jo tant havia anhelat.  El seu color, el metall preciós i el disseny incomparable, l’olor que desprenia, les seves dimensions… Em semblava perfecte. Incomptables disputes havia provocat, però ara veia que no era prou; només era un tros de vidre. No, la terrible realitat, ara tangible, evidenciava que jo no havia pres una decisió correcta. Aquell impuls freudià que vaig sentir abans es tornava ara cruel i desmesurat. El mal no es podia remeiar. Fes el que fes, el meu germà no tornaria a viure.

I les mans, encara em tremolaven.

                                                                             Rubén Martínez (1r de Batxillerat)

Vida efímera

VIDA EFÍMERA

Bé, com que reencarnar-se en quelcom vivent pel que sembla ja és una cosa massa vista, se'm va assignar el títol de subjecte de proves, que molt amablement (vet aquí la ironia) em cediren els meus honorables superiors. He de suposar que es tractava d'una mena de càstig, perquè l'experiència no fou del tot enriquidora.

L'assumpte començà de la següent manera: foscor i més foscor, quan de sobte... PUM! Es va fer la llum.

En aquell precís moment vaig sentir com si algú m'hagués despullat, o alhora extirpat alguna part del meu nou cos, notablement esvelt però desconegut. A continuació em capgiraren, què carai feien amb mi? 

Vaig iniciar un ininterromput vòmit vermellós sobre un foli, el qual contenia una lletrota estranya, on no cessaven d'encastar-me. Fruit de l'avorriment, vaig decidir atendre als jeroglífics i la meva consciència s'esgarrifà. Allà hi podia veure aberracions que m'estaven matant sense estar exactament viu.

Paraules com "claçe", "prohivit" o "alchol" foren les últimes que vaig poder guaitar abans de defallir per una sobredosi d'errors ortogràfics.

Hi ha una cosa que tinc completament clara: peti qui peti, no penso tornar a ser mai més el bolígraf vermell de la professora de català!

                                                                                Judit Borràs (2n Batxillerat)

Un dia com qualsevol altre

 Un dia com qualsevol altre, mentre em prenia la meva xocolata desfeta, ben calenta, mirava a través de la finestra del local la gent que passava pel carrer. Tothom semblava tenir les coses clares, miraven un punt fix com si sabessin ben bé on anaven, però cap d’ells no ho sabia del cert. Recordo que justament aquell dia hi havia menys gent a la cafeteria del que era habitual, fet que convertia en un passatemps molt entretingut examinar detingudament les poques ànimes de la sala. 

A la cantonada esquerra seia una àvia, prenia un suc de préssec mentre llegia unes cartes antigues. Qui sap? Potser eren les memòries d’un home de guerra que li parlava del seu amor impossible. Tenia les faccions tristes i plenes de malenconia, el que és segur és que aquells ulls blaus envoltats d’arrugues tenien mil històries per explicar.

Davant seu seia un pare i el seu fill petit; el pare prenia un cafè i el nen menjava una ensaïmada. L’home semblava cansat, esbufegava mentre li espolsava el sucre del nas al petit. Segur que era un senyor de negocis que vivia plenament dedicat a la feina (ho vaig interpretar pel maletí que hi havia repenjat a la pota de la taula), amb una dona preciosa però que mai parava per casa, cosa que feia que s’hagués de preocupar del seu fill les 24 hores del dia. La rutina semblava haver consumit tota la seva il·lusió de viure.

Just al meu costat dret seia una noia, tenia el mòbil a les mans i no parava d’enviar missatges sense descans, no semblava fer gaire cas a l’entrepà que li acabaven de servir. Tenia cara d’emprenyada, i cada cop exprimia més i més el telèfon, els ulls li brillaven i semblava que hagués de plorar en qualsevol moment. L’únic que vaig ser capaç d’imaginar va ser que parlava amb la seva exparella, que l’havia enganyat amb una altra, i que pel seu cap només passaven idees venjatives i malèvoles.

Tots ells feien que els matins, durant tres anys i mig de la meva vida, fossin més amens. Veure els seus problemes reflectits en cada gest que feien em feia sentir una mica més afortunada, un sentiment egoista potser, però no cal dir que tot eren prejudicis i suposicions ingènues. 

                      Aina Serra (2n Batxillerat, guanyadora del premi literari de Sant Jordi 2016)

...per sempre

“…PER SEMPRE.”

 “… per sempre.” Aquestes van ser les últimes paraules que va creuar amb el seu estimat. Però, comencem pel principi…

Tot va començar fa aproximadament 4 anys. El va conèixer a les festes populars del seu poble. Ella venia d’una família molt humil, i ell era un afortunat fill de la família Creus, possiblement una de les famílies més riques de tota la comarca. Va ser un amor a primera vista. Ell anava tan ben vestit, i aquell somriure... A banda d’això, ella no tenia forces per dibuixar un somriure semblant al seu rostre. Es passava el dia treballant, i malgrat els seus esforços, gairebé no tenia per sopar cada nit. Va seure a contemplar com els altres habitants lluïen les seves millors gales i gaudien ballant. Al cap d’una estona, ell va seure al seu costat. Van passar els minuts, silenciosos, però al final ell li va preguntar el seu nom: “Joana” va dir ella, “Eiden, encantat”. De cop i volta, al seu voltant tot es va congelar, només hi eren  ells dos, mirant-se. Durant una bona estona, van estar parlant i, quan la Joana va haver de  marxar, van decidir que s’enviarien cartes sense que ningú ho sapigués, ja que, per molt que s’estimessin, no podrien estar junts, les seves famílies eren pols oposats. A més, ell estava compromès amb una altra noia, també de família molt adinerada.

Van passar dos anys, i el seu amor creixia i creixia cada cop més. L’Eiden era la raó per la qual la Joana es llevava  cada matí, però ell estava cada cop més amoïnat... els dies passaven i cada vegada quedava menys pel seu casament, i un cop s’hagués casat, ja no hi hauria marxa enrere i la possibilitat de tornar a saber alguna cosa  de la Joana, per petita que fos, s’esfumaria per complet. Però l’Eiden no estava disposat a perdre-la per sempre, i molt menys, a casar-se amb una noia a la qual mai havia estimat. La Joana, esperant ansiosa la carta de l’Eiden, va sortir a mirar la bústia i... allà era. El que la Joana no s’esperava, era el que posava en aquesta carta. Hi havia un pla, un pla per fugir junts del país. Quedarien al pont de la sortida del poble, l’Eiden ja tenia els bitllets... a Cuba. L’emoció es va apoderar de la Joana i no va poder evitar contenir les llàgrimes. Van passar tres dies des que va rebre la carta i, per fi, va arribar el moment. Els dos van agafar una mica  de roba, prou diners per poder sobreviure un temps a Cuba, fins que trobessin un treball, i es van veure al pont. La trobada va ser d’allò més emocionant i romàntica, fins que tot es va espatllar. Estaven enmig de l’abraçada quan, de cop i volta, va apropar-se un home apuntant a la Joana amb una pistola. Aquest home era el germà de l’Eiden, l’home més cobdiciós i interessat del món. Ell solament volia que el seu germà es casés amb l’altra noia per poder aconseguir encara més diners i quan va veure que l’Eiden s’escrivia amb la Joana, va enfurir-se molt i va decidir matar  la Joana i impedir que aquell amor continués.

L’Eiden no va perdre la calma en cap moment, sabia que si mataven  la Joana,li ho faria pagar molt car al seu germà, però sobretot sabia que no podria continuar vivint sense ella. El seu germà estava decidit a prémer el gallet, però abans que ho fes va pujar a la barana del pont i va declarar: “Si jo la perdo a ella, vosaltres em perdreu a mi per sempre, també.” Llavors el seu germà va fer cruixir les dents i va fer força amb la mà... però abans de disparar, ella també va pujar a la barana amb l’Eiden i va dir: “A Cuba o a qualsevol lloc. Tu i jo, estarem junts... per sempre.” I després d’un “t’estimo” es van agafar de la mà ben fort i van saltar, amb els ulls tancats, per poder imaginar millor el seu futur “junts... per sempre”.

                                                                                       Claudia Cárdenas (2n ESO)

Pecats d'un passat llunyà

PECATS D’UN PASSAT LLUNYÀ

Després de donar massa voltes al seu llit, els ulls de la Jana van topar amb un petit retrat sobre la raconera de la seva habitació. Un retrat petit i discret, en un marc vell i anteriorment de plata. El dibuix mostrava un home, jove i despert, de cabell curt i arrissat. El color safrà dels seus cabells s’oposava al somriure blanc, gairebé infantil del seu promès. Rere un últim somriure melancòlic al retrat, s’aixeca del jaç.

Els peus descalços de la Jana s’arrossegaven pel  terra de pedra, fred i polit. Ja  estava acostumada a la temperatura i els seus peus s’adaptaven a les petites irregularitats per les quals ja hi havia passat un centenar de vegades. Els budells li roncaven de fam. Sabia que en la seva situació no podia malgastar menjar i que si el seu pare se n’assabentava, l’escridassaria. Calia anar amb compte i agafar quelcom petit i discret. Una llesca de pa ja faria el fet.

Ja a l’armariet del rebost i remenant cautelosament entre els paquets embolicats en paper aspre, trobà un rossegó de pa i un ganivet, que agafà per facilitar el ressopó. Mentre sortia del rebost, veié una escletxa de llum, reflectida sobre el vidre d’un pot gairebé buit d’ametlles. Es girà, de cara a la porta i en descobrí l’origen. La claror s’esmunyia sota la porta estellada de l’habitació de sa germana.

La Jana s’hi acostà, ràpidament, confiant que les parets de pedra i calç amagarien els seus passos. Un cop amb l’orella sobre la fusta, parà atenció. Silenci. Nomes silenci i algun desvergonyint espetec provinent de les brases de la llar. De sobte, una rialla esmorteïda trencà la pau de la casa.

La Jana empal·lidí. Si el seu pare descobria que l’Aïnes era amb algú a casa, la correria a fuetades. Però la curiositat podia amb la seva por. Amb cura, empenyé la porta, intentant no fer grinyolar les frontisses rovellades. Per la prima escletxa va veure l’origen de la llum; una llàntia, col·locada estratègicament sobre un tamboret. Encuriosida, va empènyer encara mes la porta, fins a arribar a llambregar els peus del llit. Veia com es movia suaument, com si algú hi dormís i no trobés la postura idònia. Llavors, una esquena nua va posar-se sobre la flassada que cobria el jaç. Una esquena d’home de la qual queien uns cabells roigs i arrissats

S’aixecà de cop. Primer, les pupil·les van dilatar-se i el front va arrugar-se-li. La pell va tornar-se blanca i el cor començà a bombejar frenèticament. La respiració va accelerar-se-li i va tancar els punys, blancs ja no per la por si no per la força. El pa caigué a terra, en silenci, juntament amb dues llàgrimes de ràbia. El ferro, fred i fi no caigué. Obrí la porta de bat a bat i un crit ensordidor recorre la casa. Un crit que encara ara acompanya la història de la casa, juntament amb la sang i les llàgrimes que si vessaren.

                                                                                  Alex Esteban (1r Batxillerat)