LES MANS TREMOLOSES.
Vaig despertar sobtadament de la meva
fantasia amb un terrible buit a l’ànima. Les mans, encara tremoloses. Fred,
l’aire lentament omplia l’estància; a l’horitzó, un cel gris m’evocava el
passat llunyà. Vaig sentir certa nostàlgia.
Llavors, la meva cansada vista va
travessar la cambra en un vertiginós moviment, cercant quelcom que no volia en realitat
mirar. La tènue, iridescent llum que provenia d’aquell mirall va guiar la meva
vella i derrotada ànima a enfrontar-se amb el meu reflex.
En la immensa obscuritat de la meva
ment, l’encara indefinible idea, buida llavors de sentiment, em
turmentava. La sensació, suposadament
eufòrica que hauria d’haver sentit, no se corresponia, ara, amb el que jo patia
en aquell moment. El mirall em tornava una imatge que jo no volia reconèixer. No
vaig gosar mirar-me al rostre. Encara no. La mateixa naturalesa humana que
m’havia obnubilat en un primer moment es burlava, altre cop, de mi.
Oh, aquell mirall victorià, emmarcat de
bronze, que jo tant havia anhelat. El
seu color, el metall preciós i el disseny incomparable, l’olor que desprenia,
les seves dimensions… Em semblava perfecte. Incomptables disputes havia
provocat, però ara veia que no era prou; només era un tros de vidre. No, la
terrible realitat, ara tangible, evidenciava que jo no havia pres una decisió
correcta. Aquell impuls freudià que vaig sentir abans es tornava ara cruel i
desmesurat. El mal no es podia remeiar. Fes el que fes, el meu germà no
tornaria a viure.
I les mans, encara em tremolaven.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada