El plaer de l'escriptura

El plaer de l'escriptura
el plaer de l'escriptura

dimecres, 4 de maig de 2016

Pecats d'un passat llunyà

PECATS D’UN PASSAT LLUNYÀ

Després de donar massa voltes al seu llit, els ulls de la Jana van topar amb un petit retrat sobre la raconera de la seva habitació. Un retrat petit i discret, en un marc vell i anteriorment de plata. El dibuix mostrava un home, jove i despert, de cabell curt i arrissat. El color safrà dels seus cabells s’oposava al somriure blanc, gairebé infantil del seu promès. Rere un últim somriure melancòlic al retrat, s’aixeca del jaç.

Els peus descalços de la Jana s’arrossegaven pel  terra de pedra, fred i polit. Ja  estava acostumada a la temperatura i els seus peus s’adaptaven a les petites irregularitats per les quals ja hi havia passat un centenar de vegades. Els budells li roncaven de fam. Sabia que en la seva situació no podia malgastar menjar i que si el seu pare se n’assabentava, l’escridassaria. Calia anar amb compte i agafar quelcom petit i discret. Una llesca de pa ja faria el fet.

Ja a l’armariet del rebost i remenant cautelosament entre els paquets embolicats en paper aspre, trobà un rossegó de pa i un ganivet, que agafà per facilitar el ressopó. Mentre sortia del rebost, veié una escletxa de llum, reflectida sobre el vidre d’un pot gairebé buit d’ametlles. Es girà, de cara a la porta i en descobrí l’origen. La claror s’esmunyia sota la porta estellada de l’habitació de sa germana.

La Jana s’hi acostà, ràpidament, confiant que les parets de pedra i calç amagarien els seus passos. Un cop amb l’orella sobre la fusta, parà atenció. Silenci. Nomes silenci i algun desvergonyint espetec provinent de les brases de la llar. De sobte, una rialla esmorteïda trencà la pau de la casa.
La Jana empal·lidí. Si el seu pare descobria que l’Aïnes era amb algú a casa, la correria a fuetades. Però la curiositat podia amb la seva por. Amb cura, empenyé la porta, intentant no fer grinyolar les frontisses rovellades. Per la prima escletxa va veure l’origen de la llum; una llàntia, col·locada estratègicament sobre un tamboret. Encuriosida, va empènyer encara mes la porta, fins a arribar a llambregar els peus del llit. Veia com es movia suaument, com si algú hi dormís i no trobés la postura idònia. Llavors, una esquena nua va posar-se sobre la flassada que cobria el jaç. Una esquena d’home de la qual queien uns cabells roigs i arrissats

S’aixecà de cop. Primer, les pupil·les van dilatar-se i el front va arrugar-se-li. La pell va tornar-se blanca i el cor començà a bombejar frenèticament. La respiració va accelerar-se-li i va tancar els punys, blancs ja no per la por si no per la força. El pa caigué a terra, en silenci, juntament amb dues llàgrimes de ràbia. El ferro, fred i fi no caigué. Obrí la porta de bat a bat i un crit ensordidor recorre la casa. Un crit que encara ara acompanya la història de la casa, juntament amb la sang i les llàgrimes que si vessaren.

                                                                                  Alex Esteban (1r Batxillerat)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada